Los Gaos. El sueño republicano

En un hotel de Vernet les Bains, als Pirineus orientals francesos, la nit del 10 d’octubre de 1939 mor per causes poc clares José Gaos Berea, pare dels germans Gaos, notari i lliurepensador, que era, segons Max Aub, «l’autèntic geni de la família». Havia arribat fins allí com a refugiat polític fugint de la repressió franquista. Així arranca una apassionant investigació sobre la família Gaos, una família de la burgesia il·lustrada, plenament identificada amb els ideals republicans, que va patir de manera implacable la fractura que causà la Guerra Civil a València. No és corrent que en un mateix grup familiar coincidesquen nou germans (José, Carlos, María, Alejandro, Ángel, Ignacio, Vicente, Fernando i Lola) amb tanta predisposició cap a la filosofia, la poesia, la música, el teatre, el cinema i l’art, en general, i amb tant de protagonisme polític com van tenir els Gaos en els anys de la Segona República i la guerra a València. Amb la derrota republicana, la meitat dels germans es van haver d’exiliar a Mèxic. La seua història és el testimoniatge d’una família trencada per la victòria franquista que ens obliga a reflexionar sobre els perills de la desmemòria en el moment actual.

Índice

Prólogo. Los Gaos, historia de una familia intelectual extraordinaria, de Manuel Aznar Soler

Introducción

Vernet les Bains: «La tierra que te acoge sin banderas»

No importa que todo esté dicho, cada generación reitera la vida

Uno es de donde estudió el Bachillerato

La juventud no es la edad de las pasiones, sino de las ilusiones

De las juventudes que alborotaron en política, ¿cuál es la obra?

Jugar con fuego y quemarse: eso es la vida

Hay cosas que sería temeridad asegurar, pero prudencia sospechar

Lo inesperado ya nunca me sorprende. Lo espero siempre

Se ha perdido la guerra. ¿Qué hacer? Pues declararla

La derrota fue como el acorde final de una sinfonía

Nuestros días no son mis días

Los familiares, como los compatriotas, solo llegan a conocerse bien cuando se encuentran en el extranjero

Epílogo. La vida misma enseña al cabo que morir es descansar

Bibliografía

Índice onomástico