Sinopsi
Detalles
Encara que els quasi quaranta anys que va durar el franquisme constitueixen una etapa dominada per l’autoritarisme polític, en el context de l’arquitectura i l'urbanisme desenvolupats en el si del món valencià cal valorar la labor de molts arquitectes que van saber entroncar la modernitat constructiva urbanística i convertir-se en excel·lents professionals, malgrat els condicionants i directrius imposats per un govern dirigista. Guiats per l’eix cronològic i l’evolució de les tipologies constructives i dissenys urbanístics, en l’horitzó que s’obri després de la Guerra Civil espanyola es pot partionar bé la presència de dos períodes arquitectònics que van compartir cronologia, inquietuds i llenguatges. Després de la contesa es registra la mateixa tornada al tradicionalisme que observem en les arts plàstiques, amb una mena d’arquitectura historicista que reprèn plantejaments anteriors als anys vint. La connexió en l’àmbit internacional es produeix a mitjan dècada dels cinquanta i es substantivarà fonamentalment en el moviment modern. Tenint en compte aquesta situació, el text s’ha vertebrat en dos blocs cronològics que intenten acoblar la relació dialèctica entre urbanisme i arquitectura: “L’historicisme i la postguerra” i “La renovació racionalista de mitjan cinquanta”. Una contribució fonamental al coneixement de la nostra arquitectura recent i l’àmbit urbanístic en el qual va créixer, inserits en els seus contextos corresponents, perquè és difícil apreciar alguna cosa que no es coneix prou.
