El Papus (1973-1987). Contrapoder informativo en la Transición española

El tardofranquisme necessitava, a principis dels anys setanta del segle XX, transmetre la imatge que la premsa era liberalitzada i per fer-ho va emprar l’estratègia de deixar un cert marge d’actuació a les publicacions no diàries. Una d’aquestes, el setmanari satíric ‘El Papus’, es va atrevir a fer crítica política a través d’un humor rupturista. El primer objectiu que es van marcar des de la redacció fou demolir els pilars del règim, sòlids fins i tot després de la mort del dictador, però amb el pas del temps s’anà posant al centre de la crítica aquells que abusaven dels poders de l’Estat, sense distinció d’ideologies ni d’institucions. En les historietes es va evidenciar també la insatisfacció davant les cessions de l’oposició política i la gestió governamental del PSOE. La història del periodisme espanyol recupera amb aquest llibre les vicissituds de la revista d’humor que va assolir el tiratge més alt entre octubre de 1975 i juliol de 1976; i també, l’experiència del primer mitjà de comunicació que va patir, en democràcia, un atemptat terrorista amb una víctima mortal.

María Iranzo Cabrera  és investigadora i professora de periodisme a la Universitat de València. Es va endinsar en els estudis de la comunicació satírica de la mà del catedràtic Josep Lluís Gómez Mompart, investigador principal del grup de R+D Gricohusa. La seua tesi doctoral és una monografia exhaustiva sobre la revista satírica ‘El Papus’ (2014), reconeguda amb el I Premi Internacional d’Investigació Doctoral de l’Associació d’Historiadors de la Comunicació, el Premi Extraordinari de Doctorat de la UV i el Premi Lorenzo Gomis (accèssit). Actualment, com a membre del grup de R+D+i Mediaflows, les seues línies d’investigació s’inscriuen en l’àmbit de l’autoregulació periodística i la perspectiva de gènere. Com a periodista, ha exercit tasques de redacció en mitjans de comunicació com Europa Press, Antena 3 TV, Radiotelevisió Valenciana, Telecinco, Cuatro, Valencia Plaza i la revista ‘Mètode’. També ha estat responsable de comunicació de la Fundació Parc Científic Universitat de València.

Prólogo: El humor bruto, inconformista y justiciero

Prefacio

1. Revisión epistemológica del humor

1.1. Teorías sobre la función del humor

1.2. El humor como medio de la comunicación periodística

1.3. El nacimiento del chiste gráfico

2. El ecosistema comunicativo del tardofranquismo y la transición a un sistema democrático (1973-1987)

2.1. Marco jurídico de la libertad de prensa (1966-1986)

2.2. Contexto político, económico y sociocultural

3. La historia de El Papus

3.1. Radical en lo social (octubre de 1973 - marzo de 1975)

3.2. Destape frenético (marzo de 1975 - septiembre de 1977)

3.3. Explosión (septiembre de 1977 - diciembre de 1977)

3.4. Resurgimiento (diciembre de 1977 - octubre de 1982)

3.5. Un proyecto que agoniza (octubre de 1982 - octubre de 1984)

3.6. El Papus versus El Pupas y El Pulpo (octubre de 1984 - 1987)

4. Un semanario de humor rupturista

4.1. Destape sexual y político en las portadas

4.2. Ejército, Iglesia y Monarquía en la diana

4.3. Expedientes administrativos, sentencias y suspensiones

4.4. Sexismo, la lacra social con la que también se hace crítica

4.5. Tirada y difusión

4.6. Una audiencia crítica

4.7. Financiación y publicidad

Conclusiones

Apéndices

Bibliografía y fuentes

Índice onomástico general

Índice de medios y empresas de comunicación