Sinopsi
Detalles
Seguint la metodologia diacrònica de la Lingüística de Corpus, s’analitza com els connectors de contrast en català, concretament, ‘noresmenys’, ‘nogensmenys’ i ‘tanmateix’, ‘a despit de’ i ‘malgrat’, han arribat a expressar actualment “contrast” adversatiu i concessiu, després d’un procés de gramaticalització encetat al segle XIII en les nocions de “càlcul” i d’“emoció”. A partir de l’estudi de l’origen i l’evolució de les fonts, els valors, els matisos, les funcions i els usos d’aquestes expressions i amb l’aplicació de les aportacions teòriques de la Pragmàtica i la Lingüística Cognitiva, específicament, de la teoria de la inferència invitada del canvi semàntic, així com de les teories de la subjectivació i la intersubjectivació, s’ofereix una panoràmica d’un dels mecanismes que dinamitzen l’expressió del “contrast” en català: els connectors parentètics. A propòsit d’açò, es mostra en quina mesura la codificació i la difusió de la normativa contemporània del català ha constituït un factor del canvi lingüístic. En aquest cas, ha suposat l’èxit d’aquests connectors a través del bandejament de certs elements, del reaprofitament i el rescat de materials gramaticals antics, de l’especialització diafàsica d’uns altres i, fins i tot, de la creació de construccions i la reassignació de valors nous.
