El fin de la interioridad

Durant prop de mig segle, des del 1885 al 1935, la literatura i les arts, a través del simbolisme, el modernisme i el surrealisme, es van assignar una tasca més metafísica (o psicològica) que estètica: mostrar la vida interior. Animats per la idea romàntica de l'"expressió", poetes i artistes portaren cada vegada més lluny l'ambició d'una revelació a plena llum d'allò més real de l'ànima o de l'esperit. Feren d'ella un projecte estètic fonamental, que portà a l'art a sobrepassar les seues funcions tradicionals. En el seu conjunt, aquest mig segle d'avantguardisme fou la història d'una exteriorització progressiva de la interioritat romàntica. Aquest assaig, entre història de les idees i anàlisi de les intervencions estètiques, pretén també ser un qüestionament del mètode de l'estudi literari.