Sinopsi
Detalles
A partir de la metàfora que sintetitza el títol, s’analitza la relació dialèctica entre bogeria i societat en els més de sis segles que disten de la fundació de l’asil edificat a la ciutat de València en 1409. En la primera part s’estudia l’etapa relacionada amb els dos primers centres, l’Hospital d’Innocents i l’Hospital General, període de quasi cinc‐cents anys en què els malalts mentals van romandre en un mateix emplaçament urbà, amb lleus modificacions arquitectòniques i pocs canvis en les dependències administratives, amb un règim de custòdia invariable. La segona se centra en el període contemporani, que comença al final del segle XIX amb del manicomi de Jesús, com a pas previ a la inauguració de l’hospital psiquiàtric de Bétera, igualment concebut des de la concentració marginal, que prompte quedaria desfasat quan es van imposar les noves polítiques d’intervenció comunitària que s’apliquen en l’actualitat. A poc a poc va desapareixent la lògica de l’exclusió, basada en el sanatori, per a integrar els serveis de salut mental dins del sistema sanitari general i de l’organigrama de benestar social, amb una major intervenció ciutadana en la rehabilitació psíquica integral. Des de llavors, s’ha traslladat al carrer el debat sobre la malaltia mental i les circumstàncies que la condicionen, i es reivindiquen recursos de prevenció i reinserció comunitària, amb una creixent participació de la ciutadania. També es dona més protagonisme als pacients a través d’associacions i col·lectius que troben una recepció solidària i el millor altaveu mediàtic en l’activisme cultural i la creativitat artística.