La singularitat del pensament feminista contemporani es troba en la seua aposta per abordar la subjectivitat i la política, tot renovant la noció de materialitat corporal, situada o encarnada. Lluny de qualsevol essencialisme, el cos es considera un espai d'intersecció entre els plans físic, simbòlic i social, recipient d'operacions socials de subjecció, superfície on s'inscriu i rep la política. Aquesta concepció de la subjectivitat incardinada desfà els discursos tradicionals sobre la condició de ser un altre incontaminada: els dispositius de poder s'articulen directament amb els processos psicològics, les sensacions, els plaers. També el codi fal·locèntric és present en les maneres de percebre, sentir, admirar i estimar de les dones. Des d'aquesta perspectiva, s'amplia, per tant, l'espai del que es considera «polític» i s'introdueixen qüestions que anteriorment s'havien considerat privades (el desig, la sexualitat, la por) i es tornen urgents nous esquemes de politització.