El malson de Chandos

Hugo von Hofmannsthal, a la Viena del 1902, imaginava un desesperat Philip Lord Chandos que escrivia al seu amic el filòsof Francis Bacon: "Les paraules ja no signifiquen res per a mi, se'm tornen com cendra i se'm desfan quan les vull fer servir, se'm podreixen com bolets passats a la boca". S'estava obrint en aquell temps un abisme, ja anunciat anys abans per Rimbaud i Mallarmé, per Nietzsche i per Graus, que distanciaria per sempre l'experiència de les paraules. Aquest llibre, guardonat amb el XV Premi a la Investigació en Comunicació de Masses del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), proposa una descripció i una análisi d'aquesta crisi lingüística postmoderna i n'aplica el diagnòstic i els possibles remeis a dues crisis més, de carácter més disciplinari i reduït: la crisi del periodisme i la crisi de la teoria del periodisme.

Índex

Pròleg, de Miquel Tresserras

Pòrtic

La intuïció impacient d’Hofmannsthal (proemi i homenatge)

Capítol I. La crisi de la paraula

1.  La crisi de la raó i la decadència d’Occident: al voltant dels conceptes de crisi i de postmodernitat

2. Sis diagnòstics sobre la paraula absent i el subjecte feble

2.1. La distància entre la paraula i el món

2.2.  La crisi de la paraula com a crisi del subjecte: la desconstrucció del jo i de l’autoria

2.3.  La crisi de virtut de la paraula: la paraula que falta

2.3.1.  La publicitat de la paraula íntima i l’sprachkritik

2.3.2.  La inflació de la paraula

2.3.3.  L’excés de paraules secundàries: l’hermetisme postmodern

2.4.  La crisi logomítica de l’emparaulament: mythos i logos

2.5.  La teletecnologia i la crisi del llenguatge verbal articulat

2.5.1.  El raquitisme de la paraula i l’atrofia de l’oïda poètica

2.6.  Les actuvirtualitats: l’oralitat i els simulacres de presència

3.  Conclusió: els fàrmacs de la ironia, la repetició i la testimonialitat

Capítol II. La crisi del periodisme

1.  La crisi del periodisme

2. La recessió econòmica i la crisi del model de la premsa

3.  La crisi de la credibilitat i de la confiança

4.  La sobreabundància de la informació: la inflació de significants i l’absència d’actitud d’escolta

5.  Recapitulació: per un periodisme de la testimonialitat i de l’alteritat

Capítol III. La crisi de la teoria del periodisme

1.  Davant d’uns nous usos periodístics

2.  Tensions nominals i disciplinars

3.  ¿Podem parlar d’una crisi de paradigma?

3.1. ¿Què entenem per paradigma?

4. Un problema de plantejament lingüístic

4.1.  El gir lingüístic i el gir retòric: les possibilitats de conèixer i transmetre a través del llenguatge

5.  Una qüestió d’arrel epistemològica

5.1.  Positivisme i realisme versus relativisme cognitiu

5.2.  Idealisme i relativisme: els subjectivismes

5.3.  Perspectiva epistemològica de la comunicació periodística

5.3.1.  Corol·laris lingüístics de la crisi epistemològica

6.  Concepte de periodisme i de periodista: de l’objectivitat a la imparcialitat

7. Conclusions

Capítol IV. Epíleg: els gèneres del discurs i la innovació en el periodisme

0.  La recerca de la seducció

1.  Els gèneres del discurs com a formes de l’enunciació relativament estables

1.1.  D’Horaci a Bakhtin: les aportacions dels estudis literaris

1.2.  Del normativisme a la descripció: la teoría dels gèneres periodístics

2.  La situació enunciativa del periodisme com a discurs: el context de la innovació

2.1.  La innovació en el periodisme: visualitat i narrativitat, oralitat i testimonialitat

3. Conclusions

Bibliografia