Sinopsi
Detalles
El realisme compromès en la narrativa catalana de postguerra és un estudi global i sistemàtic de l'aportació catalana al moviment vague i extens que recorria la producció literària europea durant la postguerra, i que en alguns països comptava amb arrels fermes anteriors a la Segona Guerra Mundial. Els nostres narradors participaren, en la manera que la penúria del moment els permetia, d'aquesta reacció literària contestatària, àmplia i diversa, que abastava des dels plantejaments marxistes i el Realisme Socialista fins als Neorealismos italià i portuguès i al Realismo Social espanyol, passant per l'influx poderós de Sartre i la seua exigència del compromís progressista de l'escriptor amb la societat que l'envolta.
Josep M. Castellet i Joaquim Molas van ser-ne els nostres teoritzadors més importants amb la seua proposta del Realisme Històric. Tanmateix la realitat de la pràctica literària va ser molt complexa i diversa, fins i tot en el cas de Baltasar Porcel, habitualment considerat el representant més genuí de les propostes teòriques dels dos crítics. Durant els anys cinquanta, amb Josep M. Espinàs, i sobretot els anys seixanta, diversos narradors catalanans deixaren impregnar part de la seua producció per aquest compromís de denúncia que exigia Sartre i que molts altres escriptors del seu context europeu exercitaven des de diferents perspectives ideològiques, del marxisme estricte fins a la solidaritat humanitarista.
